dilluns, 3 de gener de 2011

Paisatge sobre tela



Paisatge Sobre Tela
Santi Baró
Editorial Barcanova
Primera edició: Novembre 2010
Novel.la juvenil d'aventures i misteri destinada a un public adolescent i jove que faci qualsevol curs d'ESO o Batxillerat, però que pot agradar, evidentment, a qualsevol edat.



BOOKTRAILER DE LA NOVEL.LA










-1-









Fa un dia de cru hivern, els termòmetres assenyalen temperatures extremadament dures per a una ciutat de clima mediterrani com Barcelona, i la gent passeja arrupida, com pardals.
Un taxi s’atura davant d’un portal del carrer Numància. S’obre la porta i un ancià, amb gran esforç, surt a fora.  Repenja una mà a la paret de l’edifici que té més a prop i el pes del cos sobre el bastó. Veu el vehicle groc i negre allunyant-se. De tant en tant, alguna persona es queda mirant l’avi i dubta  si oferir-li ajut. Porta un enorme embalum sota el braç que a penes pot sostenir. És embolicat amb paper d’embalatge d’un color que recorda el Llobregat quan baixa ple, i amb voltes i més voltes de cinta gruixuda, d’aquella que s’usa, també, per embalar. L’avi recolza amb força l’embalum contra el seu cos, com si temés perdre’l, com si dins hi portés l’ànima. Mira el número de porta, deixa per uns instants el paquet repenjat a les seves cames, i revisa un paper que s’acaba de treure de la butxaca de l’abric. És una gavardina de solapes amples, cordada de dalt a baix i que, de llarga que és, gairebé escombra el carrer. Recorda aquelles que portaven els gàngsters, a Chicago. Empeny la porta  i se adona que és oberta. El rostre de l’ancià és inalterable, arrugat, amb una papada que li forma tres plecs sota la barba, i els ulls vermells i enfonsats. També té taques que li dibuixen formes estranyes sobre la pell. Semblen cremades però no ho són, són la petja del pas del temps. La mirada de l’avi és entelada i uns ulls apagats s’amaguen rere una fina boira. Amb esforç aconsegueix veure un vestíbul prou espaiós com per posar-hi una botiga, o l’oficina d’un banc, i tres esglaons que el separen en dos nivells. Al fons hi ha el forat dels ascensors, i a la dreta la porteria. L’home que endreçava correspondència surt de la garita i se li apropa complaent.
- Necessita que l’ajudi? –li diu quan l’entoma de bracet.
L’avi s’agafa a la barana amb el braç esquerre però sense separar-lo del cos. El paquet és atrapat sota l’aixella. Alça la cama del mateix costat, lentament, fins vèncer l’alçada del primer esglaó, però aleshores se li presenta un problema que no sap com resoldre. La cama dreta i el bastó s’han quedat a baix. L’avi tremola com una torre castellera prop de fer llenya, i llavors s’adona que té un home agafat de bracet.
- L’ajudo? –insisteix el porter.
L’avi se’l mira entre la boira però no li respon, i el porter decideix pel seu compte, l’agafa fort sota el braç i es fa l’amo del bastó. D’aquella manera arriben dalt. El porter, un jove sud-americà, està suat però satisfet.
- Hem fet el cim! –li diu enmig d’una rialla.
L’avi no recorda què és una rialla.
L’acompanya fins l’ascensor, el crida, i li pregunta:
- A quin pis va?
L’avi, que manté com una bola rebregada aquell paper dins del puny, obre la mà i el mostra. El jove porter observa que l’avi no pot contenir la tremolor. Li agafa la nota, l’allisa, i llegeix en veu alta:
- Roger París Closes,  Numància, 73. 4rt 2ª.
Quan arriba l’ascensor acompanya l’ancià, pitja la tecla del número quatre i puja amb ell. De reüll observa aquell embalum que l’avi protegeix com si li anés la vida. Percep el tremolor dins de la cabina, i pensa que és una llàstima arribar a vell. El jove sud-americà ara no somriu, una pena profunda l’ha posseït en pensar que un dia esdevindrà com ell. Arriben dalt i s’ofereix a portar-li el paquet. L’avi l’enretira enrabiat.
- És aquí. Jo he de tornar a la porteria –li diu davant del replà del Roger.
L’avi mira com desapareix pel forat de les escales i no li dóna ni les gràcies. El jove no l’hi retreu.
Truca. Rere la porta se senten passes i el soroll metàl·lic de la tapeta de l’espiell. La senyora que és a l’altra banda de porta veu un home tan i tan vell que li fa por però, encuriosida, obre. La boira continua omplint tot l’espai. L’avi adverteix difuminada la silueta d’una dona d’uns seixanta anys, prima, amb els cabells negres recollit, i davantal. Des del fons del passadís sent una veu que pregunta que qui hi ha. Fa bona olor aquella dona, perfumada. De fons, se sent soroll de plats i veu de canalla.
- Com el puc ajudar? –pregunta ella dolçament.
L’home respira acceleradament, i pronuncia uns mots roncs que gairebé no s’entenen. La senyora afina l’oïda com quan parla un estranger i és vital enganxar paraules per entendre el significat. Ella havia estudiat anglès i el listening era el seu pitjor maldecap. Aquell home parla en català, però rere cada mot que pronuncia gasta un quart del que li queda de vida. Pel mateix passadís on es filtra el sarau de plats se senten unes passes que s’apropen. Deu ser ell, pensa l’avi.
- Com diu? –torna la dona tombant el cap per oferir-li l’orella més a prop.
L’avi repeteix el mateix ronc, i ella, com quan feia les classes d’anglès, separa els sons que més l’interessen. Ha sentit clarament el nom del seu marit: Roger París. Ell acaba d’arribar i es mira l’avi confús. Un grillat, pensa.
- Pregunta per tu –li xiuxiueja la seva dona.
- Què vol? –li diu sense dissimular la inconveniència de trucar a una casa a l’hora de dinar. A més, avui hi tenen els néts.
L’ancià, que encara panteixa per l’esforç de la darrera frase pronunciada, diu:
- He vingut a portar això... És teu.
Però el Roger no entén del tot la frase, les paraules semblen pronunciades dins dels pulmons sense ser expulsades per la boca. De totes maneres, pot entendre el significat perquè l’avi li ha mostrat aquell paquet tan acuradament embolicat.
- Què és això?
- És teu.
El Roger  ha afinat l’orella a l’argot d’aquell home tan vell que arrossega les paraules i les aixafa a cops de martell. De sobte mira dins d’aquells ulls tan enfonsats, i vermells, i aprecia una llàgrima que fuig i s’entreté entre les pronunciades arrugues. No s’ho pot creure, però sembla ell. Torna la mirada a aquell embalum del diable i llavors descobreix que sí, que és ELL, i aquelles imatges que creia esborrades i producte de la seva imaginació se li fan presents, recorda quan tenia vuit anys i reviu aquells moments. Aquell embalum és el quadre, el paisatge sobre tela encantat, i tot allò que creia que eren fantasies producte de l’edat se li acaben de tornar reals.
- FOT EL CAMP D’AQUIIIIIII !!!! –li crida agressiu.
La dona es porta la mà a la boca impulsivament:
- Roger! –el renya sorpresa.
Però el Roger sembla que acaba de veure al mateix Satanàs i el vol ben lluny de casa, l’empeny  i repeteix:
- FORAAAAAAAAA !!!!
Un vailet ha tret el cap a l’escena i corre pel passadís cridant en direcció al menjador.
- És una mòmia! Una mòmia!
- Una mòmia? –pregunta la veu d’una nena.
- Si, una mòmia, però no pateixis que l’avi ho té tot controlat – li diu cofat el nen.
La dona del Roger s’ha afanyat a agafar l’avi i impedir que caigués producte de l’empenta. Es mira furiosa al seu marit i li retreu.
- Es pot saber què et passa?
El Roger es gira i se’n torna per allà on acabava de córrer el vailet.
- Que t’ho digui ell! –crida d’un tros lluny.
L’avi li apropa el quadre a ella, però alguna cosa que ha vist dins la mirada del seu marit li diu que no el pot acceptar. Fa que no amb el cap,  lentament, i li tanca la porta.
- Ho sento. –li diu.
L’avi se situa davant del forat de les escales, agafa impuls i baixa rodolant  fins la planta següent. Es revisa les ferides, es llepa la sang que es coagula de sobte, recull el quadre, i aconsegueix posar-se dempeus. Sempre ho aconsegueix. Puja a l’ascensor i un cop a baix deixa que aquell jove sud-americà l’ajudi a arribar al carrer.
El paisatge sobre tela continua amb ell.
La seva desgràcia també.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada